Aquest divendres 5 d'agost, Festa Major de Masricart, s'ha presentat el nou membre de la família dels Gegants de l'Orfeó Canongí: el Nano del Joan Alberich Rion.
L'acte s'ha celebrat a la Plaça del Castell, on a dos quarts de vuit han pujat a l'escenari els coordinadors del projecte, la Rosa Maria Llop, esposa del Joan, i el Pep Espasa, president de l'entitat, que han fet de presentadors de l'acte davant el nombrós públic assistent, explicant i posant en context la figura del Joan Alberich. Al peu de l'article podeu trobar el text dels parlaments, on s'expliquen detalls de la trajectòria tan extensa, activa i repleta d'aficions de l'homenatjat, i els agraïments a totes les persones que han fet possible aquest acte.
I poc després ha arribat el moment que els canongins puguessin veure'l per primera vegada. Ha aparegut des de l'interior del Castell i ha fet una passejada acostant-se i saludant el públic, abans de pujar a l'escenari. El primer portador del nano ha estat precisament el seu fill, el Joan Alberich Llop! El cel amenaçador de pluja ha anat aguantant fins gairebé al final d'aquesta presentació, quan la pluja s'ha intensificat de debò. En aquest punt ja s'ha donat pas, doncs, a la missa solemne a l'Església de Masricart, on ha tingut lloc l'ofici de Festa Major.
Al final de la cerimònia s'ha inclòs l'acte del bateig del nou Nano per part de Mossèn Joan Miquel Bravo. L'han apadrinat els altres dos Nanos -la Daina i l'Elies- i els gegants Bià i Esperança (en nom dels quals han pujat a l'altar la Isabel Paixà i el Robert Qué, membres fundadors de la Colla Gegantera de l'Orfeó Canongí).
Al sortir de missa s'ha pogut fer davant mateix de l'Església la ballada dels gegants Bià i Esperança amb la seva composició i coreografia pròpia, estrenada l'estiu passat, davant l'atenta mirada de la Daina, l'Elies i el Joan, i tots els canongins que han participat i gaudit d'aquesta gran festa.
El piscol·labis previst s'ha reubicat a l'interior del Castell de Masricart. I pel posterior sopar popular al Carrer Major de Masricart els veïns han hagut de buscar plans alternatius davant els episodis de pluja estival que han anat apareixent durant tota la vetllada, traslladant els sopars a l'interior dels garatges o a la planta baixa dels diferents edificis. Més tard sí que el grup de música ha pogut oferir el ball de festa programat.
Us animem a seguir tota l'actualitat del Nano a través de les xarxes socials, a fer-vos-en fotos i etiquetar-lo al compte d'Instagram @nanojoanalberich. També a que us apropeu al grup d'Amics dels Gegants de l'Orfeó Canongí @gegantslacanonja i us en feu simpatitzants o inclús us animeu a ser portadors dels Nanos i els Gegants! Sereu molt benvinguts!
Per molts anys, Joan!
Llarga vida al Seguici Canongí!
Bon dia a tots! Benvinguts a la Festa Major de Masricart! Gràcies per ser aquí!
Avui fem un acte per celebrar que incorporem un nou membre a la família dels Gegants i Nanos de l’Orfeó Canongí.
El projecte dels Nanos va néixer ara fa 3 anys, paral·lelament a la constitució de la Comissió d’Entitats del Seguici Canongí, formada pels Diables, el Mico i els Gegants de l’Orfeó Canongí. Des de la Junta vam proposar-nos destinar esforços a potenciar el fer-nos més visibles al carrer, al poble, a deixar un pòsit i un llegat de tradició i representativitat al poble, com en el seu moment va representar l’aparició dels Gegants. I sabent també que no podríem disfrutar del nostre Casal durant uns anys... Per cert, ens han anunciat que aquest desembre finalitzaran les obres i podrem tornar a fer tota l’activitat que produeixen les seccions de la nostra entitat, a les que us animem a participar-hi. Doncs d’aquí va sorgir la idea del projecte de crear uns nanos que acompanyessin als nostres gegants Bià i Esperança.
Per cert: els diem Nanos, sí! No és pas cap barbarisme... Als Països Catalans aquest element tradicional té molts noms: Capgrossos, Esparriots, Nanos, Nans, Capets, Cabuts, Cabeçuts, Caparruts, ... Existeix molta diversitat lèxica, i també estètica. Com explica Joan Amades en el seu llibre Gegants, nans i altres entremesos, al Camp de Tarragona, així com a les Terres de l’Ebre, el Bergadà i en diverses zones del País Valencià, entre altres, se’n diu Nanos. Per això tenim els Nanos de Tarragona, de Reus, de Tortosa, de l’Espluga, de Cocentaina... i els de la Canonja!
Els 2 primers nanos es van decidir des de la Colla Gegantera: el 1r, la Daina, una nena de l’Agrupament Escolta, en representació del jovent del poble i aquesta històrica entitat; el 2n, l’Elies, en homenatge a la pagesia i la qualitat dels fruits de la nostra terra (com el recordat "Préssec de l’Elies") i al món rural del nostre poble eminentment agrícola en el passat i que tant costa de mantenir. Així ja d'avançat teníem coberts tots els gèneres i edats: petits i grans, noies i nois...
Per al 3r la colla va decidir fer participar els canongins i van organitzar una consulta popular on es podia triar quin es volia que fós el nou Nano, d’entre una llista de propostes, però també podent-hi posar altres noms... I el que més vots va obtenir amb diferència, amb un alt percentatge i per aclamació popular, és el que us presentem avui, reflexant així la gran estima dels canongins per aquesta persona.
Una persona estretament vinculada i implicada amb el poble, formant part de nombroses entitats, com el Grup Hípic o essent dels 8 membres fundadors del Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví. També va ser guardonat el 1993 amb el Canongí de l’Any, el premi que organitzava i concedia l’Estímul, la publicació de l’Orfeó Canongí.
Va estudiar química, però com mai en va exercir ell mateix deia que era un “mal pèrit químic”. I després ho repetia ben depressa: un “malparit químic”, mostrant així el seu gran sentit de l’humor. La professió que sí que va exercir va ser la de fotògraf. El gran fotògraf canongí, col·laborant sempre amb tantes i tantes publicacions i pintors i escultors (per això casa seva està plena d’obres d’art!). Així, amb la seva parella, van muntar la botiga: el Reflex (que no Réflex, com es va popularitzar al poble, eh Rosa Maria?), un entusiasme que després ha continuat i mantingut la família, amb Alberich Fotògrafs.
Per no parlar de totes les seves aficions: la més gran, l’Alpinisme, fent grans cims com el Mont Cerví, el Montblanch i els Dolomites, als Alps suïssos, francesos i italians, respectivament; o culminant l’Aconcagua (6.959 m) als Andes l’any 1989, com a integrant de l’expedició tarragonina encapçalada per l’Òscar Cadiach. O l’expedició per la Ruta de la Seda fins al Karakòrum, a la serralada de l’Himàlaia.
Entre les altres aficions podem esmentar l’espeleologia, l’esquí, l’hípica (com hem esmentat abans), el windsurf, el pàdel (l’esport tan de moda que practicava ell ja el 1991, inclús abans que l’Aznar!), o la navegació! L’estima pel mar, que va heretar del seu pare (no així la pesca, que no li agradava gens!) va fer que tingués diversos vaixells, de totes mides i condicions: de més petits, com “El Blavet” amb el seu gran amic Carles Nebot; o de més grans, com el “Xino-xano”, amb el que va guanyar el trofeu ‘Jaume I’ en la travessia Salou-Mallorca.
Podeu apreciar quina persona més activa!
I podríem trobar encara una altra característica més, i que ens lliga del tot amb l’acte d’avui, que és la fal·lera per tot tipus de gegantons, manotes, nanos i bèsties que amb la seva esposa Rosa Maria creaven o rescataven i restauraven, i que eren la delícia dels seus fills: la Lila, la Marina i el Joan i tota la família. Encara, a casa seva, us rebrà el Salauri, un nano que ara ja és la joguina favorita dels seus néts i dels més petits, perllongant així la “tradició familiar” a les noves generacions.
Per això l’acte d’avui i l’homenatge cap al Joan Alberich Rion pren tot el sentit.
El Nano que tenim el goig de presentar avui ha estat creat, a l’igual que els dos primers, pels artistes tarragonins l’escultor Ferran Rey i la pintora Marina B. Cubells. I hi han col·laborat també el Josep Maria Casas, del Barato de Reus, la Montserrat Canadell i la Mo Espasa, en la confecció del vestuari, i amb els complements, gestions i coordinació de la Rosa Maria Llop i el Pep Espasa...
I ara en veureu el resultat! I ja ens direu si no tenim dels Nanos més xulos de tota Catalunya!
Ah, me n’oblidava: per a estar ben al dia amb les actuals xarxes socials li hem creat un compte d’Instagram! Així que us animem a apropar-vos-hi i fer-vos fotos amb ell i etiquetar-lo. Així podrem seguir tota la seva activitat i evolució. És @nanojoanalberich. Seguiu-lo!
Xxxxt... Un moment de silenci!... M’ha semblat sentir un soroll. Rosa Maria, no et resulta familiar? Eh que sí? Crec que és ell. Ja és per aquí!
M’ajudeu a cridar-lo i així el coneixem? A les 3 cridem “Joan”, d’acord?...
Pep Espasa
Bona tarda,
agraeixo la presència d’autoritats: senyor alcalde, regidores i regidors.
Agraeixo l’assistència de canongins, especialment als masricardencs. També dono les gràcies als amics de fora vila que han vingut expressament a compartir aquest acte de reconeixement a la trajectòria de Joan Alberich.
Precisament i en atenció a aquests nouvinguts, em plau dir-vos unes breus paraules escrites pel nostre poeta Joan Bertran: “Masricart antigament s’administrava tot sol, com un poble qualsevol, amb son propi ajuntament”.
No us voldria recitar un panegíric cantant les virtuts de la persona que representa aquest Nano. Tots o quasi tots heu conegut al Joan Alberich, que ja fa divuit anys que ens va deixar físicament. Certament una vida curta però plena d’experiències. La seva obra ha quedat i, pel que sembla, també el seu record.
El Joan no va ser una persona que passés de puntetes per la vida, ans al contrari, va trepitjar fort i en molts àmbits. En el professional, com a fotògraf, al Museu d’Art Modern de Tarragona, al Patronat de Turisme de la Diputació, per moltes empreses hoteleres de la nostra costa, etc. Tantes persones han passat per la seva càmera! Tants paisatges!
També en el lleure i l’esport va deixar petjada, i en les trobades de colla com a líder engrescador. Crec que tot això, sumat al seu tarannà, és el que el va fer tant popular (i no parlo de cap partit polític).
Aquest nou Nano que presentem avui i que engreixa el nostre Seguici Popular (tornem-hi amb el “popular”) és una manera de perpetuar la seva memòria. És el sentiment de la gent que el va conèixer. És un homenatge poc habitual en la seva forma però, que donat el caràcter alegre del Joan, li escau perfectament. Estem contents. Oi que sí, Joan?
És per això que les famílies Alberich i Llop agraïm la iniciativa de l’Orfeó Canongí. A la Marina i el Ferran, de Tarragona, que són els artistes que l’han materialitzat. Al Josep Maria, de Reus, pel vestuari. A la Montserrat Canadell i la seva filla Mo, de la Canonja, pels correatges. I jo també he col·laborat fent la càmera que porta. En altre ordre de coses no materials, agraïm la disposició de Mossèn Joan Miquel i la seva ajudant Neus; a la regidoria de festes de l’Ajuntament que ha atès les nostres sol·licituds; al Pep Espasa, president de l’Orfeó Canongí, músic i coordinador d’aquest projecte. I finalment, al grup de geganters que el faran ballar per carrers i places, engrandint els límits del nostre poble i enaltint la professió de fotògraf.
Però qui sap si aquest Nano algun dia se’ns presenta amb motxilla i piolet, o amb esquís, o amb raqueta d’esquaix o amb planxa de surf o amb timó de barco... Tocava tantes tecles aquest Joan!
Gràcies a tots; el que es fa amb el cor sempre és d’agrair.
[En aquest moment, la pluja va interrompre l’acte i el tram final no es va poder fer]
Ara anem a aspectes d’ordre, de protocol:
Canviarem l’ordre establert i el Nano, amb sons padrins, tiraran caramels pels nens i nenes. Per tant, demano que pugin a l’escenari i el públic adult deixi lliure l’espai d’aquí al davant a fi i efecte que la canalleta pugui rapà sense obstacles.
Després anirem tots a l’església, on Mossèn Joan Miquel ja ens espera.
Gràcies a tots i llarga vida al Nano Joan!
Rosa Maria Llop
ESTÍMUL - ORFEÓ CANONGÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada